01/10/2016

Roser López Espinosa presenta “Hand to hand” al Centre d’Arts en Moviment

L’espectacle, estrenat a Holanda on va ser considerat entre les 10 millors coreografies del 2015 segons els Dans Publiekprijs (premis del públic a la millor coreografia de l’any), és un duet de dansa contemporània en forma de combat de judo

Aquest divendres, 25 de novembre, a les 21 h, el nou Centre d’Arts en Moviment de Roca Umbert acollirà l’espectacle Hand to hand, un ballet singular en forma de combat de judo, creat per Roser López Espinosa, artista nascuda a Granollers (1980) i que s’ha format a Amsterdam com a ballarina i coreògrafa. A Catalunya, Roser López Espinosa ha treballat amb Àngels Margarit / Cia Mudances, Cesc Gelabert i el cineasta Isaki Lacuesta, el director de teatre Iago Pericot, entre d’altres.

Hand to hand és una peça creada per a la prestigiosa companyia holandesa Conny Janssens Danst (Danslokaal 2) en co-producció amb Dansateliers, a Rotterdam.

L’entrada és gratuïta, si bé cal fer incripció prèvia AQUÍ.  (l’aforament és limitat).

Roser López Espinosa és, juntament amb el coreògraf Jordi Cortés, assessora del Centre d’Arts en Moviment, el nou equipament de Roca Umbert Fàbrica de les Arts dedicat a la creació en les disciplines de teatre, dansa i circ.
Actualment té en gira internacional dos espectacles més: Lowland i Novembre. És professora a l’Institut del Teatre a Barcelona i imparteix classes arreu del món.

La creadora ha dit del seu espectacle:
Hand to hand és un duet de dansa contemporània en forma de combat de judo. Vaig voler jugar amb les semblances que hi ha entre la dansa contemporània i les arts marcials. A més a més em va semblar paradoxal que el judo és una art de combat i alhora hi ha molta intimitat entre els oponents, perquè estan en contacte molt proper per fer caure l’altre; de fet hi ha agafades que en un primer moment semblen abraçades. Això em va portar a pensar en una dansa en parella. Així que vaig decidir fer un giny i posar-hi un toc d’humor, combinant una aproximació al judo amb la meva pròpia versió del Llac dels cignes, que és un dels grans ballets de la història amb una música impressionant.”

Us deixem amb l’entrevista sencera que Roca Umbert ha fet a Roser López Espinosa, un extracte de la quan podeu llegir al butlletí de Roca Umbert #06

-Com sorgeix el teu interès per la dansa? Com són els teus inicis i quan t’adones que la dansa és la teva manera d’expressar-te?

Em recordo movent-me sempre, des que era petita: ballant, corrent, fent rodes i verticals al carrer, jugant a futbol i enfilant-me als arbres. Vaig començar a fer gimnàstica rítmica al Gimnàs Adelaida (Granollers) quan tenia uns vuit anys. M’agradava moltíssim. Més tard juntament amb l’equip d’Steps ja entrenàvem caps de setmana inclosos i anàvem a moltes competicions. Als 16 vaig deixar la gimnàstica i vaig començar classes de ballet i dansa contemporània, tot i que sempre he pensat que jo ja ballava amb la gimnàstica, perquè m’agradava molt crear els meus propis moviments. A l’escola de l’Àgueda Murillo vaig aprendre molt, la seva passió ens contagiava i ens omplia de motivació. Després vaig marxar a Barcelona, a l’escola Area, i finalment a Amsterdam, per fer la carrera de dansa contemporània.

Em vaig adonar que la dansa era molt important per a mi quan, després de dos cursos a la universitat, no acaba de trobar allò que em fes realment feliç, però en canvi em passava el dia sencer a l’escola de dansa. No tenia referents propers en les arts escèniques a nivell professional, però la meva família em va recolzar molt per anar a Holanda. I un cop a l’escola d’Amsterdam, on ens passàvem el dia sencer ballant i estàvem plens d’il·lusió, se’m va obrir un món ple de sentit.
-Tens una gran trajectòria acadèmica, professional i també com a formadora. Qui et va iniciar en el món de la dansa? Quins són els teus mestres i referents?

Per a mi han estat molt importants alguns dels professors que m’han acompanyat al llarg del camí. L’Adelaida, les entrenadores Ana i Ester, la Pilar Cecilia, l’Àgueda Murillo per la seva passió, la Sònia Klamburg (directora d’Area), la meva profesora Susan Kempster que em va convèncer per marxar a Holanda, el suport del Frederic Roda amb una beca per estudiar a Viena i molt especialment en Jaume Miró (exentrenador olímpic de gimnàstica). En la meva carrera professional, sobretot són claus la Katie Duck a Holanda i l’Àngels Margarit a Barcelona, amb qui he treballat molts anys. I també tinc grans referents com la Maria Muñoz i el Pep Ramis de Mal Pelo. I de l’àmbit internacional segueixo molt i intento aprendre del treball d’Anne Teresa de Keersmaeker, Sasha Waltz, Thomas Hauert, Linda Kapitanea i Josef Krucec (Fighting Monkey).

-Et prepares amb un exentrenador olímpic de gimnàstica, Jaume Miró. L’exigència física de la dansa que fas és al més alt nivell. Quines són les teves rutines de treball?  

La veritat és que els ballarins tenim un nivell d’exigència semblant al dels esportistes d’elit i el millor que podem fer és seguir un entrenament ben dirigit. En Jaume Miró em va ensenyar l’important que és la motivació i el gust per la precisió i la feina ben feta. Per altra banda la vida dels ballarins té poca rutina (a menys que estiguis en una companyia gran), i tots els dies són diferents. Des de dies que només tinc classes per mantenir-me en forma o dono jo classes, fins a assaigs de 6 o 7 hores o dies llarguísims per acabar una producció. Entreno cada dia, excepte quan necessito descansar després de bolos i períodes de molta exigència continuada.

-Ets ballarina i coreògrafa. Com arriba aquesta necessitat de crear els teus propis espectacles?

Suposo que ve de la curiositat, de les ganes d’assimilar tot allò que aprens i de portar-ho a un terreny més personal, de crear el teu propi imaginari. Quan feia gimnàstica ja m’agradava crear moviments nous. I d’adolescent havia fet petites peces amb amigues músics, poetes i ballarines. Quan vaig arribar a Amsterdam vaig rebre tanta informació, que alhora que treballava com a ballarina, vaig tenir necessitat de crear una proposta personal. Vaig fer el meu primer solo, The lizard’s skin, que va rebre el 1r Premi del festival internacional Masdanza i em va obrir moltes portes. Un cop a Catalunya, he treballat com a ballarina amb coreògrafs i directors com Àngels Margarit, Cesc Gelabert o Iago Pericot i he seguit creant els meus propis espetacles.

-Què és per tu la dansa? Es diu que és de les arts més maltractades i menys difoses.

Per mi la dansa és una manera de viure, una manera de pensar, una manera d’estar al món. El moviment es crea amb el propi cos, per tant ens connecta de forma molt instintiva amb nosaltres mateixos. La dansa comparteix molts aspectes amb el circ, l’esport i les arts marcials. No cal ser ballarí professional per gaudir ballant, si mires la gent que balla per hobby (swing, hip hop, salsa, etc), de seguida veus que disfruten i estan contents. Perquè moure’ns en fa sentir bé, forma part de la nostra essència més profunda, és una herència que compartim amb la resta dels animals.

Penso que la dansa és poc present com a art escènica en la vida quotidiana. Però a poc a poc va sortint més als mitjans, al carrer i el públic s’hi va apropant, com passa amb el circ. I així tothom pot anar descobrint que hi molts tipus de dansa, de la mateixa manera que hi ha molts tipus de música. Jo no vaig a tot tipus de concerts, hi ha música que m’agrada molt i d’altra que no tant. I amb la dansa passa el mateix. Es tracta de descobrir quin tipus de dansa t’agrada: potser més estilitzat com el ballet, potser dansa més enèrgica i acrobàtica de terra i salts com la que m’agrada fer a mi o el break dance, o la dansa oriental, el jazz, el teatre-danc, etc.

-Creus que espais com el Centre d’Arts en Moviment de Roca Umbert (Granollers) pot contribuir a millorar l’atenció que es presta a la dansa, des de l’Administració? Creus que els joves que ara comencen tenen prou suport?

Tots els espais que ofereixin uns bons espais per assajar i una bona programació contribueixen de manera activa a fer present la dansa i que el públic tingui oportunitat de veure propostes i fer-se un gust propi. També val molt la pena fer xarxa amb les entitats locals i apropar la dansa a les escoles, els instituts i el públic general, perquè ballar sigui més habitual. Quan fem tallers amb adolescents, d’entrada els sorprèn el tipus de dansa que els proposem, que és molt física, de contacte, de saltar, de córrer, de seguida veuen que nois i noies podem ser iguals de d’àgils i forts, fan equip i ens ho passem molt bé. Amb els tallers per a estudiants d’educació especial, veus que la dansa és un tipus de comunicació molt directa i que sorgeix una connexió preciosa entre les persones. I amb els tallers familiars, de pares i nens, és fantàstic veure les famílies jugant juntes, adults i petit creant moviments plegats.

Als joves que vulguin ballar els diria que tinguin il·lusió, curiositat i gaudeixin aprenent. Perquè gaudir amb el que fas és el primer pas cap a l’esforç, ja que dediques moltes hores a l’activitat que t’agrada fer. La il·lusió és un motor imparable.

-Per tu, quin seria el model cultural de país a l’hora d’afavorir que la dansa tingui més presència social?

Penso en Bèlgica. És un país que ha apostat pels seus creadors, donant suport econòmic i estructures perquè els coreògrafs puguin treballar bé i desenvolupar un treball coreogràfic pontentíssim i alhora ha apostat per la internacionalització dels seus artistes. Bèlgica és un dels països capdavanters al món en dansa contemporània i teatre: Anna Teresa de Keersmaker / Rosas, Jan Fabre, Les Ballets C de la B, Jan Lauwers, Sidi Larbi Cherkaoui, Wim Vandekeybus / Última Vez, Peeping Tom, entre molts d’altres. Crec que és una combinació d’altíssim talent artístic i una molt bona gestió per part de les administracions del país. I els teatres s’omplen. I quan vénen a casa nostra els teatres s’omplen també, perquè tots tenim ganes de veure espectacles boníssims.

-Què és Hand to hand, un espectacle creat per a la cia. holandesa Conny Jansen Danst i Dansateliers, estrenat l’any 2014 que ha girat per les principals ciutats holandeses i candidata al premi del públic a la Millor Coreografia 2015 d’Holanda?

Hand to hand és un duet de dansa contemporània en forma de combat de judo. Vaig voler jugar amb les semblances que hi ha entre la dansa contemporània que jo faig i les arts marcials. A més a més em va semblar paradoxal que el judo és una art de combat i alhora hi ha molta intimitat entre els oponents, perquè estan en contacte molt proper per fer caure a l’oponent, de fet hi ha agafades que en un primer moment semblen abraçades. Això em va portar a pensar en una dansa en parella. Així que vaig decidir fer un giny i posar un toc d’humor, combinant una aproximació al judo amb la meva pròpia versió del Llac dels cignes, que és un dels grans ballets de la història amb una música impressionant.

-Quins projectes de futur tens?

Estem de gira amb tres peces: amb Lowland (que es va poder veure al Teatre Auditori de Granollers a l’octubre de l’any passat) ens n’anem a Xile i a França. També estem girant Hand to hand i Novembre, la peça nova, anant de gira a Alemanya, Suïssa, França i l’Uruguay. També imparteixo molts cursos a nivell internacional, sóc professora a l’Institut del Teatre a Barcelona i m’han proposat dirigir una peça a Mèxic.

-La teva àvia havia estat filadora de l’antiga fàbrica tèxtil, a Roca Umbert (Granollers). Què significa això per tu?

De fet la meva àvia i una de les meves tietes. Quan vinc a la Roca Umbert imagino com era la fàbrica plena de dones treballant, l’estrèpit dels telers. Hi tinc un vincle personal i em fa pensar molt en la història compartida de les dones i el fil i la imatge tan bonica de “teixir històries”.

Fragments de Hand to hand, ballet en forma de combat de judo de Roser López Espinosa que es podrà veure a al Centre d’Arts en Moviment de Roca Umbert el proper 25 de novembre. Gratuït amb inscripció prèvia AQUÍ.