Joan Fontcuberta neix a Barcelona el 1955. Comença a interessar-se per la fotografia mentre cursa batxillerat a l’escola. Estudia ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es llicencia el 1978. En els darrers cursos compagina els seus estudis amb experiència professional en l’àmbit de la publicitat i del periodisme.

Va ser professor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona entre 1978 i 1986. El 1979 participa en la creació del Departament de Fotografia, Cinema i Vídeo de la Facultat esmentada. En deixar Belles Arts va seguir exercint la docència com a professor convidat en diferents centres i universitats europeus i nord-americans, entre els quals The School of the Art Institute of Chicago (1990), Ecole Supérieure d’Arts Apliques, Vevey, Suïssa (1995-2003), Department of Visual & Environmental Studies de Harvard University, Cambridge, Massachusetts, Estats Units (2003-2004), School of Art, Media & Design, University of Wales, Newport (2005-2006), Le Fresnoy, Centre National des Arts Contemporains, Turcoing, França (2006-2007) o Universitat Pompeu Fabra, Barcelona (1993-2012).

Col·labora amb assiduïtat en premsa regular i publicacions especialitzades en art i imatge. Ha estat membre del consell de redacció de la revistaNueva Lente (1976-1978). El 1977 manté una columna setmanal de crítica fotogràfica aEl Correo Catalán (Barcelona). El 1980 cofunda la revistaPhotovision, de la qual exerceix com a cap de redacció durant dues dècades. Des de 1980, és assessor de la col·lecció FotoGGrafía de l’Editorial Gustavo Gili (Barcelona).

Estudiós de la història de la fotografia espanyola en el segle XX i de la creació contemporània internacional, ha escrit nombrosos assaigs sobre aquest tema i ha exercit com a comissari de múltiples exposicions dedicades a alguns dels seus aspectes.

Promotor i fundador de nombroses manifestacions fotogràfiques, el 1975 cofunda el grup FotoFAD i el 1977 el grup Alabern. El 1979 impulsa les Jornades Catalanes de Fotografia i el 1982 cofunda la Primavera Fotogràfica de Barcelona. El 1996 va ser director artístic del Festival Internacional de Fotografia d’Arles, França. El 2008 cofunda la manifestació SCAN. L’any 2015 serà el comissari convidat del “Mois de la Photo” a Mont-real.

Entre altres distincions, Joan Fontcuberta ha estat guardonat amb la medalla David Octavious Hill, atorgada per la Fotografisches Akademie GDL a Alemanya el 1988, i el 1994 va ser distingit Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura de França, en ambdós casos com a reconeixement al conjunt de la seva activitat fotogràfica. El 1997 rep el UK Year of Photography and Electronic Image Grant Award, concedit per l’Arts Council de la Gran Bretanya; el 1998, el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura: el 2002, el Premi Internacional de Fotografia atorgat pel CRAF (Centre di Ricerca i Archivazione della Fotografia) de Spilimbergo, Itàlia;el 2011, el Premi Nacional de Cultura, atorgat per la Generalitat de Catalunya, i el Nacional d’Assaig, pel Ministerio de Cultura, i el 2013 el Premi Hasselblad.

La televisió pública catalana TV3 ha produït un documental sobre la seva obra, F de Fontcuberta (emès per primera vegada el 4 de novembre de 2005), i un capítol d’una sèrie de ficció basada en el seu projecte Deconstruint Osama, titulatEl detectiu: falses veritats (emès per primera vegada el 19 d’agost de 2007). El desembre de 2009 s’emet la seva primera pel·lículaEra rusa y se llamaba Laika (Archivo Sinapsis, TVE).

COM ENTÉN LA FOTOGRAFIA?

Entenc fonamentalment la fotografia com una eina per pensar la realitat i formatar una forma d’experiència. Avui en dia les imatges ja no són simples representacions del món, sinó que esdevenen el món. Per tant, cal aprendre a viure en les imatges però sobretot cal aprendre a sobreviure en les imatges. Els fotògrafs som productors de bona part de les imatges que existeixen i tenim una gran responsabilitat perquè contribuïm a generar models de la realitat. És a partir d’aquests models que es prenen decisions de les quals depenen vides. La fotografia és el pont principal entre la subjectivitat i el món. Bill Gates va afirmar que qui vulgui controlar els esperits, ha de controlar les imatges. El pensador espanyol Vicente Verdú parla d’un present de “capitalisme de ficció”, on les imatges, en tant que generadores de ficció, són els béns més preuats. El meu treball tracta sobre aquest efecte de doble realitat de les imatges, una realitat que acaba eclipsant el món tangible.

Les meves estratègies són diverses i es basen en un camuflatge de pistes, en la creació d’identitats, en una pseudodocumentació prolífica… però, sobretot, a provocar una confusió de gèneres. Des de McLuhan sabem que “el mitjà és el missatge”. Per exemple, una mateixa imatge tindrà diferent significació si apareix inserida en el noticiari, en l’espai de publicitat o en la pel·lícula d’entreteniment. No és el contextper se el que canvia la seva significació, sinó l’actitud de recepció de l’espectador, la seva disponibilitat d’esperit, allò que l’indueix a filtrar els continguts segons uns protocols de lectura. Amb el meu treball mostro la facilitat amb què aquests protocols poden ser subvertits i d’aquesta manera indueixen l’espectador a un estat tremendament vulnerable. Els meusmockumentaries o falsos documentals són formes d’interacció amb el públic. Jo no vull enganyar l’espectador, i per això sempre li proporciono claus suficients que revelen la naturalesa de ficció dels meus relats. Perquè la meva veritable intenció és sembrar el dubte i provocar una reacció crítica.

Associem tradicionalment la fotografia a la memòria i a la veritat. Sobre la memòria m’agradaria assenyalar que fotografiem tant per recordar com per oblidar. Oblidem fets per poder recordar-ne d’altres. Si la memòria és com el firmament, cada fotografia actua com un forat negre, que absorbeix i col·lapsa tots els records. La foto momifica l’accés a les nostres vivències passades. El breu assaig de Siegfried Krakauer “La fotografia” (enL’ornament de la massa, 1928) ho explica molt bé: la càmera serveix més a la memòria històrica que a la memòria personal. I aquesta memòria històrica és bàsicament un recull d’imatges, llesques de temps que permeten portar el passat al present i fer-lo visible.

I respecte a la veritat, insistiria que mai no podem limitar la veritat a una sola versió, com mai no podem limitar la història a un sol relat. Hi ha tantes històries com veritats. És més: a mi m’agrada pensar que no hi ha veritat sinó punts de vista. El que anomenem “veritat” està sotmès a múltiples règims, que evolucionen d’acord amb els contextos socials, polítics i culturals, i es dirimeix finalment per condicions de poder. La “veritat” és només el punt de vista del poder. En el meu treball defenso la necessitat de relativitat i interpretació. Per exemple, hi ha un concepte de la psicologia perceptiva l’extrapolació del qual em sembla útil: la pareidolia, és a dir, l’instint a cercar identitats recognoscibles en formes vagues i abstractes. Per exemple, quan creiem veure animals o rostres en les configuracions dels núvols. Això passa també a l’hora de discernir els fenòmens de la vida. En certa manera, la història és un relat que inventem, no per descriure el passat sinó per projectar sentit en aquest passat i no sentir-nos desemparats. Per això, fer art també és fer història i fer història és també fer política.

Joan Fontcuberta

EXPOSICIONS

Ha realitzat exposicions individuals del seu treball a centres importants: el MoMA (Nova York, 1988), M.I.T. (Cambridge, 1988), Musée Cantini (Marsella, 1990), Art Institute (Chicago, 1990), IVAM (València, 1992), MNAC (Barcelona, 1999), Museum of Fine Arts (Fukui, Japan), Palazzo delle Esposizioni (Roma, 2001), ARTIUM (Vitòria/Gazteiz, 2003), Australian Center of Photography (Sydney, 2007), Palau de la Virreina (Barcelona, 2008), Reiss-Engelhorn-Museen (Mannheim, 2009), Museo Universitario del Chopo (Mèxic, 2011), CAIRN Réserve Géologique de Haute-Provence (Digne-les-Bains, 2012), Museu de l’Empordà (Figueres, 2012), Photoforum PasquArt (Bienne, 2012), Hasselblad Centre (Göteborg, 2013) i Maison Européenne de la Photographie (Paris, 2014).

La seva obra ha estat adquirida por col·leccions públiques com les del Musée d’Art Moderne – Centre Georges Pompidou, París; Metropolitan Museum of Art, Nova York; Museum of Modern Art, Nova York; Art Institute, Chicago; San Francisco Museum of Modern Art, San Francisco; National Gallery of Art, Ottawa; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid; MACBA, Barcelona, entre d’altres.