Laura Alcala

Laura Alcala

La Laura és ballarina i freelance, aixeca projectes amb il·lusió, treballant en col·laboració constant. Ha ballat molt i en diversos llocs, ha treballat amb diferents coreògrafes, i ha girat com a intèrpret i com a directora d'assajos. Ha creat la seva pròpia companyia amb una amiga i sòcia, i gràcies a les col·laboradores, el projecte és sostenible. Ha estat molt implicada en projectes de dansa en centres educatius, coordinant equips, formant docents i dissenyant nous projectes.

També ha treballat en assistències de direcció, aportant i després seguint amb els seus propis projectes. Imparteix classes de dansa a estudiants d'arts escèniques i ofereix molts tallers per a diferents perfils. L'any 2023 es planteja enfocar-se més en la direcció artística, aportant una mirada transversal als projectes basada en el seu bagatge i constant curiositat. És persistent i treballadora, apassionada i gaudeix del que fa. Li agrada gestionar grups grans, dirigir cossos, formar part de sessions creatives i col·laborar amb altres artistes.

Pop

POP és…

… un retrat millenial en forma de monòleg de dansa. Un espectacle intimista que parla — des de l’humor— de la fragilitat, de les obsessions, de la frustració i del pas del temps. Una dona de 33 anys, una ballarina que no calla, una mare que estima i fuig, dona, amiga, germana, filla, persona en general i professional, valenta, cagada, preciosa i lletja, forta però totalment fràgil, segura i insegura… una dona que conté el que totes contenim ens parla de tot això tot atravessant històries, ficcions, paisatges i estats del cos.

…un bitxo amb moltes potes que intenta arribar a tot però no arriba a res.

…una referència en honor a les reines del pop amb les que he crescut enmirallant-me.

…“cuando haces pop ya no hay stop”

POP és sobretot tot el que puguem dir amb els mitjans que disposem. El cos. El text.

POP es un monòleg de dansa, cru, amb un to humorístic i intimista. La performer ens obre petits forats per a entrar a la seva habitació figurada, una que ens fa sentir nostàlgia i empatia. Aquesta dona se’ns mostra fràgil i honesta mentre ens va explicant diferents contradiccions que l’atravessen. L’espectacle parla, mig ofegat pero alliberat, de les pors d’una dona millenial. L’acumulació d’expectatives, la necessitat incansable de fer més, la felicitat d’acceptar la comunió dels referents propis, l’exigència social i professional, la frustració. POP no pretén extreure conclusions però sí exposar a cor obert el desitg de matar al protagonista de la teva vida, al que t’has muntat tu sola, aquest que carrega i carrega fins que no pot més. “Sabíeu que, els flamencs, fan això –de posar#se sobre una pota– per estalviar energia? Ho sabies? … jo tampoc.

Però desde que ho sé, la vida em va de puta mare.